Jueva, britànica i va posar de moda (una vegada més) el soul clàssic. Amy Winehouse no tenia la millor veu, no era la millor cantant del moment ni una compositora de talent incommensurable. En el pla artístic, no aguanta una comparació amb Erykah Badu ni amb la més recent Janelle Monae. Però la seva figura atreia tabloides, era admirada per rockeros d'estils molt diferents i els amants de la música negra en general.
El seu soul -massa eclèctic per a ser consumit al 100%- tenia grans moments, més fàcils de trobar al 'Frank' que no pas al 'Back to Black'. Quan se centrava en els tons més jazzeros i quan copiava sense por les soul women del Motown clàssic més enllà del pentinat és quan donava més de sí. Lamentablement, també va intentar fer escapades cap al reggae i el R&B de tall més moderniqui, pals dels que no va sortir tan ben parada.
Però com una versió en femení de Pete Doherty (personatge amb molt menys talent), la premsa de merda - si la musical és la que li agrada la música, la premsa de merda és la que li agrada ídem- s'ho va passar teta seguint a la Winehouse. Cada concert cancel·lat -el del juny d'aquest any és un dels més visitats al YouTube-, cada ingrés a clíniques de desintoxicació, cada cop que la poli havia d'anar a casa seva significava una nova portada, més merda sobra la pila a favor del discurs moralitzant. Un discurs que ha acabat com més agrada a Murdochs i gentuza del pal.
Però fer llenya de la Winehouse no va ser terreny exclusiu de la premsa de merda. Una bona pila de ments -auto-anomenades- ben pensants i cultes (es titllen així perquè es pensen que nosaltres ens creurem que mai pensen malament) l'anaven seguint amb cara de vici. És l'atracció del maleït. Aquell personatge que alguns aprecien sincerament però que molts vigilen amb ganes de que en algun moment refermi el seu discurs moralista. Són aquells que quan llegeixen el primer twitter que anuncia la mort de la Winehouse treuen aquella frase que fa tanta ràbia: "Ja t'ho deia jo que passaria" i tot seguit acaben comentant que la Winehouse és un altre membre del club dels 27 i que ells ja ho veien a venir i que tots els rockers són iguals.
Menys en Gerard Quintana. És clar.
Amy Winehouse va entrar per primer cop a la llista memento mori al 2008. Des de llavors PR Guspira l’ha mantingut a la llista. Se li han anat sumant i restant altres concursants.
A la llista del 2011 a més de PR Guspira la tenien Los Pollastres i Alohomora que sumen 73 punts cadascun.
Això situa a Alohomora al capdavant de la classificació per només un punt.
La classificació queda així:
El seu soul -massa eclèctic per a ser consumit al 100%- tenia grans moments, més fàcils de trobar al 'Frank' que no pas al 'Back to Black'. Quan se centrava en els tons més jazzeros i quan copiava sense por les soul women del Motown clàssic més enllà del pentinat és quan donava més de sí. Lamentablement, també va intentar fer escapades cap al reggae i el R&B de tall més moderniqui, pals dels que no va sortir tan ben parada.
Però com una versió en femení de Pete Doherty (personatge amb molt menys talent), la premsa de merda - si la musical és la que li agrada la música, la premsa de merda és la que li agrada ídem- s'ho va passar teta seguint a la Winehouse. Cada concert cancel·lat -el del juny d'aquest any és un dels més visitats al YouTube-, cada ingrés a clíniques de desintoxicació, cada cop que la poli havia d'anar a casa seva significava una nova portada, més merda sobra la pila a favor del discurs moralitzant. Un discurs que ha acabat com més agrada a Murdochs i gentuza del pal.
Però fer llenya de la Winehouse no va ser terreny exclusiu de la premsa de merda. Una bona pila de ments -auto-anomenades- ben pensants i cultes (es titllen així perquè es pensen que nosaltres ens creurem que mai pensen malament) l'anaven seguint amb cara de vici. És l'atracció del maleït. Aquell personatge que alguns aprecien sincerament però que molts vigilen amb ganes de que en algun moment refermi el seu discurs moralista. Són aquells que quan llegeixen el primer twitter que anuncia la mort de la Winehouse treuen aquella frase que fa tanta ràbia: "Ja t'ho deia jo que passaria" i tot seguit acaben comentant que la Winehouse és un altre membre del club dels 27 i que ells ja ho veien a venir i que tots els rockers són iguals.
Menys en Gerard Quintana. És clar.
Amy Winehouse va entrar per primer cop a la llista memento mori al 2008. Des de llavors PR Guspira l’ha mantingut a la llista. Se li han anat sumant i restant altres concursants.
A la llista del 2011 a més de PR Guspira la tenien Los Pollastres i Alohomora que sumen 73 punts cadascun.
Això situa a Alohomora al capdavant de la classificació per només un punt.
La classificació queda així:
- Alohomora: 94 punts (21 Liz Taylor + 73 Amy Winehouse)
- Gog&Magog: 93 punts (37 Gerry Rafferty + 5 primer de l'any + 5 exclusivitat Gerry Rafferty + 46 Severiano Ballesteros)
- KaliSpera: 85 punts (21 Liz Taylor + 46 Severiano Ballesteros + 13 Jorge Semprún + 5 exclusivitat Jorge Semprún)
- Los Pollastres: 73 punts (Amy Winehouse)
- PR Guspira: 73 punts (Amy Winehouse)
- Canija: 46 punts (Severiano Ballesteros)
- Capità Sensible: 22 punts (17 Jack Kevorkian + 5 exclusivitat Jack Kevorkian)
- Maruja4: 21 punts (Liz Taylor)
- Sr. i sra. Musiquitas: 11 punts (6 María Isbert + 5 exclusivitat María Isbert)
- Povedíllez: 11 punts (1 Ernesto Sabato + 5 exclusivitat Ernesto Sabato + 1 Carles Sentís + 5 exclusivitat Carles Sentís)
The rest fades to black
