Llista Memento Mori: de desembre 2010

dilluns, de desembre 27, 2010

Blake Edwards, mestre de la comèdia sofisticada

Sumem, per una banda, un guió ple de situacions còmiques diguem-ne fàcils, hereves de l'"slapstick". Ja sabeu: persecucions absurdes, doloroses trompades i pastissos a la cara. Per una altra banda, un actor tan histriònic com Peter Sellers. Resultat? El més normal hauria estat que ara recordaríem "La pantera rosa" o "El guateque" com un altre "Aterra com puguis", amb tots els respectes per l'obra mestra del trio Abrahams/Zucker.
Però, ah, amics, si al mig de l'equació col·loquem dues paraules, tot canvia. I les dues paraules són el nom del nostre homenatjat: Blake Edwards. La seva posada en escena, el seu talent visual, la seva mà amb els actors i, sobretot, el seu sentit del ritme van fer que les seves comèdies tinguessin la dosi justa de destral i de ganivet de sushi.
I, per sort per a nosaltres, va demostrar que la seva atracció per les joies exquisides no es limitava a les panteres. "Breakfast at Tiffany's", dolça i àcida alhora, va ser una de les culminacions de la carrera d'Audrey Hepburn i, sense dubte, el sostre de George Peppard. També va deixar per a la història "Dies de vi i roses", tristíssima crònica de l'alcoholisme que encara avui algú fa servir (erròniament) com a metàfora dels bons temps passats. I, tot i el currículum, només va rebre un solitari Oscar honorífic a la seva carrera.
Edwards va morir el passat dia 16 a l'edat de 88 anys. Són 12 punts + cinc d'exclusivitat per a la companya KaliSpera, que gairebé assegura la cinquena plaça quan comencem la darrera setmana de competició.
Així queden les coses:

1.- Capità Sensible: 159 punts (33 Dio + 5 bonus exclusivitat + 11 Miguel Delibes + 13 Saramago + 50 Laurent Fignon + 11 de Luis García Berlanga + 31 Captain Beefheart + 5 exclusivitat)

2.- Povedíllez: 119 punts (11 Eric Rohmer + 5 primer de l'any + 5 bonus exclusivitat + 11 Miguel Delibes + 11 Samaranch + 50 Laurent Fignon + 15 Tony Curtis + 11 de Luis García Berlanga)

3.- Gog&Magog: 97 punts (42 Umaru Yar'Adua + 5 bonus exclusivitat + 50 Laurent Fignon)

4.- Puigdomènech: 87 punts (11 Miguel Delibes + 26 Dennis Hopper + 50 Laurent Fignon)

5.- KaliSpera: 79 punts (9 JD Salinger + 5 bonus exclusivitat + 11 Miguel Delibes + 11 Samaranch + 26 Dennis Hopper + 12 Blake Edwards + 5 Exclusivitat Blake Edwards)

6.- Senyor i senyora Musiquitas: 53 punts (11 Miguel Delibes + 11 Samaranch + 15 Tony Curtis + 8 Manuel Alexandre + 8 Marcelino Camacho + 5 bonus exclusivitat Marcelino Camacho)

7.- Llop Poruc: 50 (50 Laurent Fignon)

8.- Maruja4: 45 punts (11 Samaranch + 15 Tony Curtis + 8 Manuel Alexandre + 11 de Luis García Berlanga)

9.- Carpe Diem: 37 punts (11 Samaranch + 15 Tony Curtis + 11 de Luis García Berlanga)

10.- Alfreddi Krugger: 33 punts (11 Samaranch + 13 Saramago + 4 Llàtzer Escarceller + 5 bonus exclusivitat Llàtzer Escarceller)

11.- PR Guspira: 24 punts (11 Samaranch + 13 Saramago)

12.- Joel Vicent: 11 punts (Samaranch)

dijous, de desembre 23, 2010

Freak entre els freaks: Captain Beefheart

És molt més fàcil trobar gent capaç de dir que el Captain Beefheart és un artista fonamental en la música del segle XX que no pas trobar els que realment han escoltat amb cura i dedicació l'obra d'aquest geni avantguardista.

Don Van Vliet va ser un hippie tripós que quan anava al cole ja s'havia fet amic de l'altre pillat del moment: el gran Frank Zappa. La trajectòria d'ambdós artistes ha anat bastant de la mà i Zappa va produir l'obra mestre del Captain, Trout Mask Replica (1969), un cinc estrelles a Allmusic, a Q, el número 58 a la llista dels 500 millors discos de tots els temps segons Rolling Stone i el 25 segons la llista dels 200 millors discos del segle XX de la rockdelux.

Diuen que Van Vliet era un cabron, una espècie de Lars Von Trier que forçava als seus músics a passar-les canutes per a extreure tot el seu poder creatiu. El cas és que sigui a través de l'extorsió o de la tortura, la banda que acompanya a Beefheart en les seves obres mestres -His Magic Band- sona extrema i poderosa malgrat anar canviant de membres en els diferents discos.

La música de Captain Beefheart està en la intersecció inèdita entre la psicodèlia, el free jazz, el blues més seminal i el post punk. Amb totes aquests gèneres no és d'estranyar que es parli de Beefheart quan hom intenta definir a Tom Waits, a Slint, Sonic Youth o Pere Ubu. Artistes, tots ells, que han demostrat en entrevistes i discos homenatge el deute i respecte envers el músic californià.

En tot cas, malgrat ser un visionari, al Captain Beefheart no es va prendre gaire bé el fet de ser ningunejat pel públic que no entenia la seva obra i per això després d'estar una dècada -la dels 70s- picant pedra i intentant fer uns discos una mica més comercials va decidir tancar-se a la seva casa de Trinidad -Califòrnia- i dedicar el seu talent artístic a altres disciplines com la poesia i, molt especialment, la pintura. I de fet, ha estat com a pintor on la comunitat artística l'ha sabut valorar més.

A principis dels 90s, li van diagnosticar esclerosi múltiple. El cor de vedella del Capità va deixar de bategar el 17 de desembre del 2010.

El tenia a la llista un altre Capità, el Sensible, que gràcies a l'exclusivitat del seu nomenament s'emporta els 5 punts de bonus més els 31 que li toquen per l'edat de Van Vliet quan es va morir.